Un dels errors més freqüents que cometem els directius és pensar que podem amb tot. Quan dic tot, em refereixo als reptes professionals i personals, tant a curt com a llarg termini. Ens imposen la responsabilitat de gestionar-ho tot: formar i educar els altres, estar sempre disponibles, trobar les paraules adequades en cada situació. Hem d’evitar perdre el control de les nostres emocions, ser justos en tot moment i donar a cadascú allò que es mereix. Però, en realitat, aquesta càrrega és inassumible. El cost emocional i psicològic que comporta és altíssim, i sovint ens porta al límit.
Una de les persones que més m’ha influenciat en aquest tema és Brené Brown, de qui he après lliçons profundes sobre la vulnerabilitat. El que més m’ha impactat és que es necessita un coratge extraordinari per mostrar-se vulnerable. És probablement un dels actes de major valentia, ja que ens exposem plenament, revelant els nostres errors, debilitats i mancances. Però al mateix temps, és un pas necessari per implicar-nos de debò, créixer, lluitar i, sobretot, mostrar-nos tal com som.
No tothom està disposat a fer aquest pas. Les nostres creences sovint ens limiten, mantenint-nos atrapats en espais de confort i seguretat, i, sovint, en una imatge que hem construït per mostrar-nos al món. Aquesta imatge, moltes vegades, no reflecteix qui som realment, sinó el que creiem que els altres esperen de nosaltres. Quan vivim sota aquestes expectatives, ens allunyem de la nostra autenticitat.
I és aquí, quan ens allunyem de la nostra autenticitat, que posem el focus en com ens mostrem i en com volem ser percebuts. Aquesta imatge que creiem que defineix el nostre estatus, la nostra posició, és sovint la projecció dels nostres èxits i fites professionals. Amaguem els errors i els fracassos, sense reconèixer la seva enorme contribució al nostre creixement personal i professional. Però, en fer això, ens perdem una cosa molt important: privem als altres de l’oportunitat de conèixer-nos realment, de compartir moments autèntics, de brindar-los la nostra saviesa, comprensió i individualitat. Només des d’aquesta autenticitat, acceptant plenament la nostra vulnerabilitat, podrem generar un impacte real, provocar un canvi i establir una connexió profunda amb el nostre entorn.
Massa vegades, després de reunions, trobades amb col·legues o negociacions, ens preguntem: “Com he estat? Com m’han percebut?” Aquesta preocupació per com ens veuen els altres ens serveix per continuar construint la imatge que volem projectar. Però, si ens aturem un moment i reflexionem més a fons, ens adonem que aquesta pregunta sovint ens allunya del que realment importa. Estem tan enfocats en controlar la percepció externa que sovint oblidem una qüestió encara més significativa: quin impacte hem tingut realment sobre els altres? Ens preocupa si hem deixat una marca positiva, si hem creat connexions autèntiques?
La veritable pregunta que hauríem de fer-nos no és “com em veuen”, sinó “com faig sentir els altres”. Hem regalat moments d’autenticitat que els altres poden valorar i aprofitar? Quan ens obrim des de la vulnerabilitat, oferim als altres una visió sincera i humana de nosaltres mateixos. És aquí on radica el veritable impacte. Les persones no connecten amb la perfecció, sinó amb la veritat, amb la transparència i amb la capacitat d’admetre els errors i els fracassos.
Construir una persona autèntica implica canviar el focus: en lloc de centrar-nos exclusivament en com volem ser percebuts, hauríem de preguntar-nos com podem influir positivament en el creixement dels altres a través de la nostra autenticitat. Quan ens mostrem vulnerables, no només inspirem confiança, sinó que també oferim als altres el permís per ser ells mateixos, sense mascares. És des d’aquesta veritat que es genera un canvi profund, tant en nosaltres mateixos com en el nostre entorn.
Una visió autèntica no es basa en l’aparença, sinó en el valor que aportem a les persones que ens envolten. És la capacitat de deixar anar el control de la percepció per abraçar una connexió genuïna amb els altres. Quan deixem de veure els nostres errors com una debilitat i comencem a veure’ls com oportunitats de creixement i aprenentatge, ens permetem impactar el nostre entorn des d’una posició de veritable lideratge, un lideratge basat en la humanitat i la vulnerabilitat.
En el llibre L’home a la recerca de sentit de Viktor Frankl, hi ha un passatge que va provocar en mi una profunda reflexió personal, i que considero especialment rellevant en el context del lideratge i la vulnerabilitat. Enmig d’una situació d’incertesa extrema, Frankl es pregunta: “Què puc esperar de la vida?” i immediatament després es corregeix amb una pregunta encara més crucial: “Què espera la vida de mi?” Aquest gir en la pregunta és extraordinari, perquè ens convida a deixar de pensar en el que podem obtenir de l’existència i ens fa reflexionar sobre el que podem aportar a la vida, als altres.
Aquesta pregunta és clau per descobrir els nostres anhels més profunds i autèntics, i inevitablement ens connecta amb les nostres vulnerabilitats. Frankl va formular aquesta pregunta en un moment de gran incertesa vital, cosa que fa que tingui un valor encara més transcendental. “Què espera la vida de mi?” no és una qüestió trivial, perquè ens confronta amb la necessitat de ser fidels a nosaltres mateixos, de viure des de l’autenticitat i de contribuir al benestar dels altres, especialment d’aquells a qui estimem.
Aquesta perspectiva ens ofereix una guia poderosa per construir-nos com a persones. No es tracta només d’aconseguir èxits externs o de complir amb les expectatives imposades per la societat o l’entorn professional. Es tracta d’una crida més profunda, una crida a viure amb sentit, a ser nosaltres mateixos en essència, i a trobar la nostra realització no en la perfecció, sinó en la connexió autèntica amb els altres. I és precisament en aquesta autenticitat on rau la veritable felicitat, en poder liderar des de la humilitat, des del servei i des de la vulnerabilitat.